Fito Conesa. “Aram” | Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Parlar de mineria, agricultura o pesca ens du inevitablement a abraçar camps semàntics que revelen la nostra relació amb la natura, amb l’entorn que ens envolta, i visibilitzen de manera inequívoca com hem anat establint una aproximació piramidal i totalitària, en la majoria de les ocasions, amb els ecosistemes que habitem.

L’activitat humana al paisatge desdibuixa la seva autenticitat i el situa en un horitzó de successos peculiar, on el despulla de qualsevol espontaneïtat. Transformem la terra i l’aigua, però també, al nostre pas, deixem un paisatge socioeconòmic molt concret. El paisatge de la contradicció, de l’assumir que el desenvolupament és directament proporcional a l’explotació, l’ús i el desús dels espais naturals confrontants.

Arribats a aquest punt i sense cap ànim d’obrir una llista de reganys o càstigs, hi ha quelcom que travessa totes aquestes situacions i equacions de l’humà-natural: la malenconia. És justament en aquesta contradicció que vivim on sorgeix una malenconia estructural, una dringadissa musical que ens recorda tot el temps que la decisió que prenem si bé ens beneficia a curt termini, també ha posat en marxa un rellotge mut que canvia el pantonari dels nostres paisatges i fins i tot la composició de l’aire. En aquest mateix instant sorgeix una estranya possibilitat de canvi, una poètica molt situada, la necessitat d’equilibrar aquesta relació asincrònica. Les cartageneras, les mineras, són pals específics del flamenc que, des de l’esquinçament, intenten apaivagar aquesta situació, com qui creu que així calmaran les aigües o es recompondrà el viscut.

Fito Conesa incideix en aquesta fissura poètica i, des del vessant musical, aborda les diferents capes i estrats que deixa la nostra empremta al paisatge. Les sonoritats que emergeixen de les seves composicions supuren nitrat, pols i temps en suspensió, però també ressonen com una oportunitat o gir en la narrativa.

La serra minera de La Unión, el Mar Menor, el llac gelat de Rouyn-Noranda, com a escenari per a una partitura. Un recital que ens permetrà aprendre a llegir més enllà de la nostra visió, utilitzant la música com a detonant i estructurador. Conesa ens proposa i convida a donar pas als acords i melodies que tímidament, però in crescendo, ens recorden que la terra va cedir el paisatge al record.